vulgui treballar o que no trobi feina, és que fa més de deu mesos que li
impedeixen treballar.
Més de quaranta anys i condemnada a viure amb els pares. És clar, per
ella, humanament, no és una condemna, però potser sí que n'és: condemna
per manifestar-se un dia de vaga general en un moment i un espai en què
les retallades, econòmiques, culturals, sanitàries, educatives, pretenen
trencar la xarxa social que permet progressar la societat.
I un cop més la societat al capdavant, donant aixopluc a les persones
necessitades, potenciant l'intercanvi que ens permetrà superar aquest
model egoista, aquest salvi's qui pugui.
Perquè estem cansats de bones paraules, les bones paraules escoltades una
vegada i una altra, repetides fins a la sacietat, però que no impliquen
cap canvi.
Hem escoltat les veus escandalitzar-se quan preguntaven per la situació
econòmica de l'Ester, però han passat molts mesos i ningú no ha mogut cap
fitxa, això sí, quan l'Ester torni a anar al Parlament les mateixes veus
tornaran a escandalitzar-se: "No hi ha dret", "Hem de fer alguna cosa",
"Ja ho arreglarem"... I passaran els mesos i els que poden arreglar-ho,
els qui haurien de solucionar-ho, els responsables, per activa o per
passiva, del que va succeir, no faran res.
I llavors, un cop més apareix la societat civil i dóna la cara per
l'Ester, i diu: "S'ha de fer alguna cosa" i la fa, sense bones paraules,
amb els fets n'hi ha prou. Que n'aprenguin.
I aquí estem, donant la cara per l'Ester, per la seva independència,
acompanyant-la en aquest camí d'integritat que va decidir prendre quan va
sortir de l'hospital i va decidir cercar la veritat, i que els culpables
ho paguessin. I no ho va fer només per ella, ho va fer pel futur.
I si ella va decidir lluitar pel nostre futur, nosaltres decidim lluitar
pel seu present:
Dóna la cara per l'Ester, solidaritat és força.
